LA LITERATURA DEL RENAIXEMENT

El Renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística (i per extensió cultural) que dóna començament a l'Edat moderna. De fet el Renaixement trenca, conscientment, amb la tradició artística de la Edat mitjana, a la que qualifica, amb ple menyspreu, com un estil de bàrbars o de gots. I amb la mateixa consciència s'oposa a l'art contemporani del Nord d'Europa. Des d'una perspectiva de l'evolució artística general d'Europa, el Renaixement significa una ruptura amb la unitat estilística que fins eixe moment havia sigut supranacional
Diferents etapes històriques marquen el desenvolupament del Renaixement: La primera té com a espai cronològic tot el segle XV, és el denominat Quattrocento, i comprèn el Renaixement primerenc que es desenvolupa a Itàlia. La segona, afecta el segle XVI, es denomina Cinquecento, i el seu domini artístic queda referit al Alt Renaixement, que se centra en el primer quart del segle. Aquesta etapa desemboca cap a 1520-1530 en una reacció anticlàssica que conforma el Manierisme.
Mentre que en Itàlia s'estava desenvolupant el Renaixement, en la resta d'Europa es manté el gòtic en les seues formes tardanes, situació que es mantindria, exceptuant casos concrets, fins a començaments del segle XVI. A Itàlia l'enfrontament i convivència amb l'antiguitat clàssica, considerada com un llegat nacional, va proporcionar una àmplia base per a una evolució estilística homogènia i de validesa general. Per això, allí, és possible el seu ressorgiment i precedix a totes les altres nacions. Fora d'Itàlia l'Antiguitat Clàssica suposarà un cabal acadèmic assimilable, i el desenvolupament del Renaixement dependrà constantment dels impulsos marcats per Itàlia. Artistes importats des d'Itàlia o formats allí, fan el paper de verdaders transmissors.
De forma genèrica es poden establir les característiques del Renaixement en:
1) La tornada a l'Antiguitat. Ressorgiran tant les antigues formes arquitectòniques, com l'ordre clàssic, la utilització de motius formals i plàstics antics, la incorporació d'antigues creences, els temes de mitologia, d'història, així com l'adopció d'antics elements simbòlics. Amb això l'objectiu no serà una còpia servil, sinó la penetració i el coneixement de les lleis que sustenten l'art clàssic.
2) Ressorgiment d'una nova relació amb la Natura, que va unida a una concepció ideal i realista de la ciència. La matemàtica es va a convertir en la principal ajuda d'un art que es preocupa incessantment a fonamentar racionalment el seu ideal de bellesa. L'aspiració d'accedir a la veritat de la Natura, com en l'Antiguitat, no s'orienta feia el coneixement de fenomen casual, sinó feia la penetració de la idea.
3) El Renaixement fa a l'home mesura de totes les coses. Com a art essencialment cultural pressuposa en l'artista una formació científica, que li fa alliberar-se d'actituds medievals i elevar-se al més alt rang social.
Els supòsits històrics que van permetre desenvolupar el nou estil es remunten al segle XIV quan, amb el Humanisme, progressa un ideal individualista de la cultura i un profund interès per la literatura clàssica, que acabaria dirigint, forçosament, l'atenció sobre les restes monumentals clàssics.
Altres aspectes bàsics del Renaixement són l'exaltació de la dignitat humana, el reconeixement de l'individu i el seu paper al món i una ordenació laica de la societat. 
La difusió de les idees va ser afavorida per la invenció i introducció de la  impremta i altres plataformes, com les biblioteques públiques, les universitats i les corts reials o aristocràtiques.
Des del punt de vista religiós destaquen les reformes iniciades per Erasme de Rotterdam, continuades per Luter amb la Reforma, que va provocar l'aparició del Protestantisme i la reacció catòlica, la Contrareforma i el Concili de Trento.
A més, destaquen els descobriments geogràfics, que van permetre eixamplar el món conegut i van desplaçar el centre de gravetat econòmic i polític des del Mediterrani cap a l'Atlàntic i la teoria heliocèntrica de Copèrnic, que va canviar la visió del món, fins aleshores geocèntrica, basada en les teories ptolemaiques.
Un precedent del Renaixement és l'Humanisme. Un humanista era el professor dels studia humanitatis, és a dir, un expert en gramàtica, retòrica, poètica, història i filosofia moral. L’Humanisme, en el sentit restrictiu era l’activitat filològica dels llatinistes i hel·lenistes professionals dels segles XV i XVI, mentre que en el sentit més general és el moviment cultural i intel·lectual que deixà empremtes també en el món dels estudis bíblics, el pensament, la política, l’art, la ciència, la filosofia i la literatura en llengües vernacles. L’Humanisme va forjar les bases ideològiques del Renaixement, que va arribar a terres catalanes a les darreries del segle XV i primera meitat del segle XVI. Es va mostrar en els camps arqueològic, epigràfic i numismàtic, amb l’interès per les troballes clàssiques i la reconstrucció del civilització clàssica, i en el camp filològic, que significava un retorn als autors clàssics llatins i grecs, volien retornar la llengua llatina a la seu antiga esplendor, i això només podia aconseguir-se mitjançant l’estudi i la imitació dels clàssics llatins. Volien una reconstrucció i estudi de la civilització clàssiques. Era un canvi de sensibilitat, l’ànsia pel saber, la valoració de la intel·ligència, de la bellesa i dels llibres com a vehicle de transmissió. Així, les lletres són el fonament de la cultura i els studia humanitatis l’únic mitjà per a ser un humanista. Ara bé, els autors clàssics eren coneguts a l’Edat Mitjana, així que l’interès pels clàssics no era nou, però eren coneguts com a autoritats, és a dir, com un conjunt de màximes. Però ara es vol restituir-los filològicament, fer-ne edicions crítiques rigoroses que generen debats de crítica textual, i potenciar un llatí ric i elegant, gramaticalment refinat, que imita els autors clàssics i elimina paraules i expressions corruptes del llatí vulgar.

MICHEL DE MONTAIGNE
Filòsof escèptic francès, nascut al castell de Montaigne, Périgord. El seu pare va voler donar-li una exquisida educació i va impedir que, fins als sis anys, conegués una altra llengua que el llatí. Va estudiar a les universitats de Toulouse i Bordeus, va ser un gran coneixedor de la literatura humanista de la seva època, i va participar en la vida política del seu temps com a membre del parlament de la ciutat de Bordeus i fins i tot com a alcalde durant quatre anys. Després d'un viatge a Itàlia, es va retirar al seu castell entregat a la lectura i a la correcció de les seves obres.
La seva obra més coneguda i més influent són els tres volums d'Éssais [Assajos], publicats entre 1580 i 1588, sent d'ells el fonamental el denominat Apologia de Ramon Sibiuda, que va escriure després d'haver llegit les recentment publicades obres de Sext Empíric i haver traduït i comentat la Theología naturalis sive líber creaturarum (Teologia natural o llibre de les criatures) del metge i filòsof català (conegut com Sabunde, Sebonde, Sebond o Sibiuda), que afirmava que l'home pot conèixer per la raó natural totes les veritats religioses. Montaigne sosté decididament la total incapacitat de l'home per conèixer amb certesa i, enfront de l'optimisme renaixentista, s'adhereix a posicions pròpies de l’estoïcisme, l'epicureisme i el pirronisme, sobretot. Adopta com a lema de la seva vida, "Que sais-je" ["Què sé jo?"], a saber, l'actitud escèptica del savi que dubte de tot i és conscient de les seves limitacions en el conèixer. L'influx de les obres de Montaigne va ser considerable entre els anomenats llibertins, i molts autors del s. XVII, entre ells Bacon, Mersenne, Gassendi i Pascal i, sobretot, Descartes, que segurament va tenir present l'escepticisme de Montaigne en la seva recerca d'un criteri de veritat.
L’escriptura de Montaigne és alegre i lliure, va d’un pensament a un altre, a salts i a gambades. Les seues consideracions són sempre apuntalades amb citacions dels clàssics grecs i llatins. Ho explica dient que és inútil tornar a dir pitjor allò que un altre abans que ell ha aconseguit de dir millor. Preocupat per evitar la pedanteria, evita també de recordar a cada vegada l’autor o l’obra esmentada, coneguts, tanmateix, a l’època. Els anotadors futurs de la seua obra ja se n’encarregaran.
Declara que el seu fi és descriure l’home i, particularment, ell mateix ja que trobem tanta diferència entre nosaltres i nosaltres mateixos que entre nosaltres i un altre. Creu que la variabilitat i la inconstància són dues de les seues característiques principals. No he vist, diu, cap monstre o miracle més gran que jo mateix. Descriu la seua pobra memòria, la capacitat que té d’arreglar conflictes sense implicar-s’hi emocionalment, la repugnància pels homes que busquen la fama i els seus intents per deslligar-se de les coses del món per preparar-se per a la mort. La seua cèlebre divisa "Què sé?" ("Que sais-je?") és el punt de partença de tot el seu astorament filosòfic.
A més, mostra la seva aversió per la violència i pels conflictes fratricides entre catòlics i protestants (també, però, entre güelfs i gibelins) que havien començat a matar-se els uns als altres amb l’aparició del Renaixement, decebent així l’esperança que els humanistes hi havien fonamentat. Per a Montaigne cal evitar la reducció de la complexitat a una mera oposició entre dos, a l’obligació de triar un camp. Cal privilegiar la retirada escèptica com a resposta al fanatisme. Montaigne deplora que la conquesta d’aquest aporte patiments a aquells que tracten de reduir a l’esclavitud. Vils victòries. Ell s’horroritzava més per la tortura que els seus semblants infligien a éssers vius que no per el canibalisme dels americans anomenats salvatges als qui, fins i tot, admirava pel privilegi que donaven als seus caps d’anar davant a les guerres.
Com molts dels homes dels seus temps (Erasme, Tomàs Moro, Guillem Budé) Montaigne va ser un relativista cultural. Reconeixia que les lleis, les morals i les religions de les diverses cultures, tot i que sovint eren molt diferents i allunyades, tenen totes algun fonament. L’assaig on s’explica això, "De no canviar fàcilment una llei rebuda" (« De ne changer aisément une loi reçue »), constitueix un dels capítols més incisius dels Assajos. Per damunt de tot, però, Montaigne és un gran partidari de l’Humanisme. Si bé creu en Déu, es nega a qualsevol especulació sobre la seua naturalesa i per a que el jo es mostre amb totes les seus contradiccions i variacions, pensa que cal despullar-lo de les creences i els prejudicis l’entrebanquen. Els seus escrits estan marcats per un pessimisme i un escepticisme estranys en el Renaixement. Esmentant el cas de Martin Guerre, pensa que la Humanitat mai no pot assolir la certesa i rebutja les proposicions absolutes i generals. Per a ell no podem creure els nostres raonaments, ja que els pensaments ens apareixen sense acte de volició: sense el nostre control. "No tenim raó per sentir-nos superiors als animals. Els nostres ulls no perceben sinó mitjançant el nostre coneixement: Si demaneu a la filosofia de què està fet el Sol, què us respondrà sinó que de ferro o, amb Anaxàgores, de pedra, o d’algun material del nostre ús? Si un dia a la natura li plagués d’obrir-nos el seu si i de fer-nos veure netament els mitjans i la conducta dels seus moviments i de preparar-hi els nostres ulls. Oh, Déu meu! Quins abusos i quins descontents no trobaríem en la nostra pobra ciència". Considera el matrimoni una necessitat per permetre l’educació dels fills, però pensa que l’amor romàntic és un atemptat a la llibertat de l’individu: El matrimoni és una gàbia; els ocells de fora es desesperen per entrar-hi, els de dins per eixir-ne. Al capdavall, en educació propugnava l’entrada en el saber pels exemples concrets i l’experiència, més que no pels coneixements abstractes acceptats sense cap crítica. Ell, però, es rebutja com a guia espiritual, com a "maître à penser", no té cap filosofia que fer prevaler i es considera només un company d’aquell que enceta una recerca d’identitat. La llibertat de pensar no és posada com a model, ni com a patró, només ofereix als homes la possibilitat de fer emergir en ells aquesta llibertat, el poder de pensar i d’assumir-se fins la darrera de les llibertats: Aquell qui ensenye els homes a morir, els ensenyarà a viure.

FRANÇOIS RABELAIS
Nascut a la regió de Turena, fill d'un influent advocat, Rabelais va estudiar amb els Franciscans, que li van proporcionar una sòlida formació escolàstica. Alguns dels seus condeixebles interessats i iniciats en els estudis humanístics el van animar a estudiar grec. En aquells moments, la Facultat de Teologia de París, la Sorbona, es mostrava molt reaccionària amb el nou corrent humanista que emergia en escoles i universitats de tota França i és per això que els franciscans van confiscar els llibres de grec a Rabelais. Aquest sentí que la set de coneixement no era compatible amb la norma franciscana i decidí abandonar-la. Per intervenció del bisbe de la diòcesi a la que pertanyia Rabelais, Jean du Bellay, va aconseguir un permís per ingressar a l'ordre dels Benedictins, germandat que era molt més oberta i tolerant amb els estudis humanistes. El bisbe du Bellay se'l va quedar com a secretari personal i li féu de preceptor; així Rabelais va poder viatjar, estudiar tot allò que l'interessava i freqüentar els cercles humanistes. Quan ja va completar tots els seus estudis, va deixar els hàbits benedictins i marxà a Montpeller matriculant-se a l'Universitat on estudià Medicina, obtenint la titulació de Batxiller cap el 1531. En el 1531 s'instal·là a Lió on practicà la Medicina fent de professor d'anatomia i de cap mèdic a l'hospital Pont-du-Rhône de la mateixa ciutat. Ja en aquesta època havia traduït del grec i publicat un recull d'aforismes d'Hipòcrates i també un almanac satíric sobre Astrologia. En aquest temps freqüentà els cercles més erudits de Lió.
El 1532 publica un llibre de cròniques sobre el gegant Gargantua que té un gran éxit. Rabelais publicà el mateix any una espècie de continuació d'aquest llibre. Així, Rabelais començà a difondre el seu missatge, el pantagruelisme, que defensava els nous corrents humanistes i menyspreava l'obscurantisme, la ignorància i la censura intel·lectual. El llibre gaudí d'un enorme èxit i provocà que la Sorbona de París el condemnés a finals del mateix any de publicació. N'arribà a escriure fins a cinc parts. El 1553 Rabelais mor a París.
Rabelais en els seus llibres dedicats als dos gegants, pare i fill, reflexà el seu ideari humanístic i també els problemes que afectaven la societat que li va tocar viure. Sempre des de un punt de vista irònic i satíric. El pantagruelisme es basa, en pròpies lletres de Rabelais en un viure en pau, joia, salut i menjant sempre força. Sota aquesta premissa aparentment superficial, més pròpia d'un hedonista, s'amaga tot un ventall d'idees que en el seu moment van ser un revulsiu, on un missatge de bondat i tolerància ens duen a un retorn a l'estudi dels clàssics, a la natura. Fent servir personatges típics de les novel·les medievals, època fosca per excel·lència, Rabelais canvia la torna i els converteix en missatgers d'una nova era que ja s'havia obert camí amb joves humanistes com Thomas More o Erasme de Rotterdam, als quals Rabelais admira. Apostant per una nova época lluminosa per l'home que s'obre al món que l'envolta, Rabelais a través de les històries particulars dels gegants i les seves aventures ens dóna missatges com que és natural riure per a l'home, ens proposa un nou ideal basat en l'evangelisme: la pedagogia racional sobre els mètodes tradicionals heretats de l'Edat Mitjana. Ens proposa una reforma de les institucions monàstiques o la creació d'un nou ordre monàstic on es prescindeixi dels vots de pobresa, castedat i obediència, on tot es basi en la iniciativa pròpia. De fet, el mateix Rabelais encara que proper als ordres benedictí i franciscà i a la Cúria romana, va dur una vida de seglar total. Tingué tres fills amb una vídua, un d'ells mort als dos anys, i féu una vida i uns estudis totalment fora del què es considerava normal en un home d'hàbits. Paradoxalment, els Franciscans el van seguir considerant membre del seu ordre.
La seva ambigüitat amb els ordres religiosos als que va pertànyer i l'estranya i diplomàtica relació amb poderosos protectors que pertanyien a les altes instàncies de l'Església Catòlica a pesar de la seva vida com a home del Renaixement on s'inclou el conviure sense casar-se amb una vídua i ser considerat alhora pels mateixos Franciscans com un dels seus, han estat motiu de controvèrsia i estudi d'experts en literatura renaixentista i d'historiadors al llarg dels anys.
Predicant amb l'exemple, Rabelais ens proposa un "Fes el que vulguis". Els seus llibres sempre van tenir una gran acceptació entre el públic i Rabelais s'ha erigit com una de les grans figures de la literatura francesa, per la ironia i una enginyosa i mordaç sàtira a tot l'establert que el van convertir en un gran avançat al seu temps. Avui dia, la seva prosa és sorprenentment actual i s'hi poden veure reflectits alguns problemes existents en la societat d'avui. Per atrevir-se, es va atrevir fins i tot a atacar Roma a la que anomena L'isle Sonante, en el seu llibre cinquè llibre ja pòstum. El Concili de Trento, condemnà l'obra completa de Rabelais i la va incloure en la llista de llibres prohibits.